TEMPS DE TRANSICIÓ?

¿ Creiem que realment Espanya ha deixat enrere la transició? , es a dir, que la transició Espanyola ja forma part del nostre passat?

Des d´ un punt de vista, diguem-ne que conformista, podríem dir que sí, que la transició espanyola ja forma part del nostre passat, que és una etapa totalment superada y que tot el que es va tenir que fer i decidir, ja s’ha aconseguit i, per tant, la nostra democràcia està plenament desenvolupada, ja que tenim: uns drets garantits en la Constitució de 1978 i en els Estatuts d’Autonomia, on s’ha demostrat la sobirania del poble; on tenim un Estat del Benestar que ens garanteix uns serveis bàsics en sintonia amb els nostres socis europeus que ha permès avançar la nostra societat i fer-la més moderna i on els nostres treballadors tenen uns drets reconeguts a través del seu Estatut, i així podríem continuar fent una llarga llista. Però aquesta tribuna, està per a ser crític amb la realitat que ens envolta, aquest ciutadà que te la oportunitat d’escriure es planteja una sèrie de qüestions al respecte que d’alguna manera veu que “grinyolen” amb lo que seria una societat democràticament avançada, que és pel que estem treballant, nosaltres, els socialistes:

1) L’ existència de simbologia franquista:

Un país que es vol considerar democràtic no és pot permetre el luxe de conservar simbologia purament antidemocràtiques i totalment feixistes. En diferents punts de la geografia espanyola encara queden restes, hi han pobles i fins hi tot ciutats importants que encara tenen simbologia franquista; Madrid i el Ferrol són els exemples mes il.lustratius de la realitat democràtica del nostre país. Si per viatgéssim a Madrid podríem visitar el “ Valle de los Caídos” que forma part del terme municipal de San Lorenzo del Escorial. Per a qui no hagi estat mai, es una tremenda monstruositat, és una creu, diguin el que diguin, feta per republicans comdemnats a treballs forçats, damunt d’una església construïda dins d’una “petita” muntanya de pedra, es clar, on estan enterrats Franco i José Antonio Primo de Ribera i tots aquells republicans comdemnats a mort o a treballs forçats. Monuments com aquests s’han d’eliminar per d’altres de més democràtics, res de transformar.
Ens imaginem Alemanya amb simbologia Nazi pels carrers, estàtues de Hitler, edificis Nazis conservats amb l’excusa de que formen part del patrimoni alemany i que aquesta etapa ha existit i que per tant no s’han de destruir i jutjar?? No, no ens ho podem imaginar per que a Alemanya totes aquestes manifestacions estan totalment prohibides i son anticonstitucionals.

Per tant podem concloure aquest primer apartat dient que si volem ser democràtics, nosaltres els socialistes, tenim que seguir lluitant i reivindicant que es faci justícia amb tots aquells que han sigut oblidats durant quaranta anys de dictadura, tres anys de transició y vint i vuit anys de democràcia. Els socialistes hem de continuar aquell meravellós projecte de modernització i federalisme que va representar la II República.



2) L’existència de polítics, fundacions i partits feixistes:
La nostra democràcia encara continua estant afectada per nuclis minoritaris que no volen la democràcia. Gent que la utilitza amb el únic fi de eliminar-la o debilitar-la amb les seves accions, i sota l’excusa de que s’han de respectar totes les ideologies, totes les opcions polítiques etc... Es cert que no es pot prohibir a les persones a pensar d’una determinada forma, sota un determinat prisma, es cert que no es pot condemnar a una persona per pensar d’una determinada manera, ja que, incumbirem en l’error de prohibir un dret fonamental que es el la llibertat de pensament, però, una altra cosa es que utilitzant d’una manera fraudulenta aquest dret, es toleri, es consisteix, es tombi la mirada cap a un altra horitzó, la formació d’organitzacions que són antidemocràtiques des de la seva més pura convicció, que la seva raó de ser es la d’aniquilar, tant políticament com físicament, a tot aquell que no té el mateix pensament o visió de les coses, en definitiva que utilitza l’estat de dret per anar contra ell.

Al nostre país, existeixen persones que es dediquen a la política i que durant la dictadura van tenir un paper molt rellevant. Manuel Fraga Iribarne, que ha sigut president de Xunta de Galícia durant més de 20 anys, i actual president honorífic del PP, en temps de la dictadura va ser ministre, va dir frases com:” La calle es mia”, i una vegada establerta la democràcia no se’l ha jutjat, no se’l ha acusat de res. Una persona que mai a cregut en la democràcia, en la llibertat, una persona que ha sigut partícip d’un règim que va donar un cop d’Estat que no va triomfar i que per això van venir tres anys de guerra, tres anys de penúries injustes d’il.lusions trencades...

Al nostre país hi han organitzacions que al marge de no ser polítiques fan culte al feixisme, que veneren un regim i un dictador que va sotmetre a tot un país que el 18 de febrer de 1936 va votar per la llibertat. Entitats com la “Fundación Nacional Francisco Franco”, mantenen amb orgull una etapa dominada pel terror, el totalitarisme, la fam, el conservadorisme d’una classe social per sobre de l’altra etc. Però una bona part de la manutenció d’aquest orgull ve del Ministeri de Cultura i així un altra cop s’aprofiten d’un sistema que ha de ser igual per a tots.
Per altra banda, també existeixen partits feixistes, com La Falange, el Partido Carlista i altres de molt semblants, els quals negaven l’actual Constitució, la mateixa que els permet ara presentar-se per poder anar en contra d’ella mateixa! Això si que és ironia....

Per tant s’ha de reforçar la nostra democràcia, no pot ser que polítics que ara s’anomenen demòcrates, que ja esta bé ja, no hagin passat comptes dels seus crims, no por ser que partits com aquests puguin utilitzar el sistema que ells mateixos abolirien i finalment no pot ser que segons quines organitzacions es mantinguin per un sistema polític que vol ser plenament democràtic. Això ens porta a que encara hi ha molt socialisme per fer companys

3) Tenir una església que encara no ha assumit el seu paper durant la guerra civil i la dictadura:


Abans de la guerra civil ja varen haver enfrontaments entre l’església i el moviment obrer, al veure aquests que aquesta estava amb bona sintonia amb la dreta espanyola i catalana, fet que va provocar la matança de religiosos i la crema de moltes esglésies, que juntament amb la setmana tràgica i la revolta d’Astúries va significar el preludi del cop d’estat i el clar posicionament de l’església amb els sector més reaccionaris.

Durant la dictadura podem dir que l’església era qui marcava les pautes del govern franquista, que va aprofitar-la per poder recuperar tot el que durant la república va perdre i així expandir el catolicisme per tot el territori, això li va anar molt bé al dictador per a imposar el nacionalcatolicisme.

A partir dels setanta, veient que el regim franquista arribava a la seva fi, i amb la revolta del maig del 68 a Catalunya on va començar a fer visible el procés de secularització de la societat, i per tant, el catolicisme va anar perdent terreny, la seva estratègia va ser anar marcant distancies amb el règim, per tal de reduir distancies amb la societat.

En la actualitat, podem dir que l’objectiu marcat amb la mort de Franco no ha fructificat, en part per l’arribada al Govern del Partit Socialista i per la seva negativa a reconèixer els seus error del passat. Aquesta moderació fins a mitjans dels 90’s, quan el PP va arribar al Govern es va trencar, ja que l’església es va tornar a veure recolzada per la dreta. I la historia es torna a repetir. Quan el PP perd les eleccions el 14 de març de 2004, i els socialistes arriben un altre cop al govern l’església torna a reaccionar contra tota política progressista.

Com podem veure aquests tres punts, podríem dir que son els més sonats, els mes extrems, els que fan més soroll. Però entremig de tot això, el dia a dia de l’actualitat política encara veiem actituds per part del Partit Popular que l’únic que fan es confrontar i que hem fan pensar que encara, per desgracia, estem en l’anomenada transició, i si no, que algú m’expliqui que te d’estrany o de pervers que una comunitat autònoma com Catalunya reformi la seva llei marc d’una forma dialogada per a que els seus ciutadans visquin millor, eh?
En cara queda molta tasca per fer, molt discurs que desenvolupar, com deia Campalans “ Política és pedagogia”, i els socialistes, tinguem o no carnet, tenim que seguir fent pedagogia per a continuar aprofundint i avançant la democràcia i la llibertat, en fer entendre a la gent que tots nosaltres, la classe treballadora ha d’estar unida, per aconseguir que finalment la transició formi part del nostre passat, amb lo qual la República torni ha ser el nostre present. Solament així ho aconseguirem!

David Gutiérrez