Reflexions sobre la campanya “Jo també vull un estat propi”

Aquest post és per aclarir o aprofunditzar i argumentar una mica més el meu comentari que vaig fer al blog de Saül Gordillo, on s’adheria a la campanya “soberanista” de l’altre blocaire Xavier Mir titulada “Jo també vull un estat propi”.

El meu comentari al bloc (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/1955 “Bloc sense fulls” del periodista Saül Gordillo), deia el següent: “Quan llegeixo aquestes coses, aquestes propostes acabo pensant que els nacionalistes l’únic que busquen és tensar la corda. Que abans no erem una nació reconeguda a l’Estatut, doncs tota l’estona repetint el mateix discurs victimista, ara que l’Estatut ja reconeix que Catalunya és una nació, els nacionalistes que sembla ser que són uns inconformistes per definició, treuen ara el discurs de l’Estat, i així successivament. Tot això per a crispar l’ambient i sense cap altra objectiu. Serà que no hi ha temes pels quals lluitar i temes proposar que estar sempre que si ara la nació, que si ara l’Estat, que si la bandera de pepito és més gran que la de fulanito, que si la terra, que si la espoliació fiscal...”

Aquest petit comentari va ser contestat per moltes persones unes argumentant, com és el cas d’en Xavier Mir i d’altres...bé... és igual. Li vaig comentar que faria un post argumentant més detingudament el perquè del meu desacord amb aquesta campanya, que per mi, repeteixo, respon als interessos dels partits nacionalistes.

Xavier Mir escriu en el seu bloc un post curiós titulat “Mori el nacionalisme! Visca el sobiranisme!” per tant ell no es considera nacionalista, encara que aquest tipus de campanyes tinguin el vist i plau d’ ERC o CiU, que són els dos únics partits que poden veure amb bons ulls aquest tipus de propostes i amb els que es pot veure identificat políticament, encara que els dos siguin formacions nacionalistes. Per tant, i a priori, alguna relació hi ha d’haver entre sobiranistes i nacionalistes.

Bé, he dit que argumentaria el meu comentari i així ho faré. Quan dic que els nacionalistes només busquen tensar la corda amb aquest tipus de propostes senzillament em refereixo a que alimenten l’altre nacionalisme, l’espanyol representat pel Partit Popular. Com es va poder comprovar l’augment de representativitat d’ERC es va deure en gran mesura al discurs nacionalista espanyol del partit que en aquell moment governava que era el PP. Aznar sabia que utilitzant aquell discurs aparentment antinacionalista guanyava vots a la resta d’Espanya i això, al candidat d’ERC li anava com anell al dit, ja que alimentava el seu discurs victimista i antiespanyol.

Als partits radicals els interessa radicalitzar el discurs, ja que és on ells millor es mouen, per tant, tan a ERC com al PP el nivell de crispació i radicalització del discurs entre nacionalisme espanyol o centralisme i a l’altra nacionalisme català o independència els varen fer guanyar popularitat, això si, cadascun a la seva corresponent nació. Xavier encara que diguis que no és una proposta nacionalista serà utilitzada pels sectors nacionalistes tant d’un costat com de l’altre, per que ja neix contaminat, neix fruit d’una hipotètica confrontació que a dos partits PP i ERC (i a CiU segons bufi el vent) els interessa fomentar. No neix del consens, del tracte entre iguals, per que com dius al post anteriorment citat parles d’Espanya com una cosa aliena a Catalunya, no neix d’un pensament federalista, neix d’un pensament nacionalista excloent al no tenir en compte que molts catalans que es consideren espanyols i que volen mantenir una bona relació amb la resta d’espanyols i d’Espanya.
En la segona part del comentari quan dic que hi ha temes més importants dels quals ocupar-se, en cap moment dic que ocupar-se o identificar-se amb els símbols, les banderes, la cultura, la llengua etc... no s’hagi de fer. No ho dic, entre d’altres coses, per que l'organització de la que jo formo part ens identifiquem amb un símbol: el puny, amb unes banderes: la vermella, la senyera i la republicana (tricolor), amb una cultura: la catalana que és perfectament compatible amb l’espanyola, amb unes llengües: català i castellà, però la diferència és que no basem tot el nostre discurs, la nostra existència, en definitiva la nostra raó de ser al voltant d’aquest quatre temes comptats. Nosaltres fem una clara diferenciació entre els nostres símbols i el nostre discurs, una cosa per exemple és defensar el català i la senyera com fa la Joventut Socialista de Catalunya i l’altra és oblidar-se completament dels problemes de la societat com fan per exemple les JERC o la JNC. Sóc conscient que quaranta anys de dictadura franquista van generar certes inèrcies que encara avui tenen el seu ressò en algunes geografies, però també sóc conscient de les inèrcies de vint-i-tres anys de nacionalisme convergent. No estic dient que, per aquells que puguin malpensar, els mètodes d’un i de l’altre siguin comparables, per que evidentment no ho són, simplement estic comparant les inèrcies que han generat.

Per finalitzar voldria entrar una mica en matèria de definir de forma politològica conceptes com Estat, nació o sobirania.
Crec necessari definir i intentar comprendre conceptes com els anteriorment citats per tal d’intentar donar resposta a la següent pregunta: ¿Hi ha cap nacionalista que no sigui sobiranista a l’hora?

(*)Primer concepte, l’Estat: El concepte Estat és un concepte equívoc, és a dir, té diversos significats segons el context en el que sigui utilitzat. Per tant resumint d’una forma esquemàtica els diferents significats que pot tenir aquesta paraula:

1) Forma històrica d'organització política
2) Conjunt d’institucions vinculades al exercici de la coacció legítima.
3) Institucions públiques amb actuació sobre tot el territori estatal.
4) Comunitat política sobirana o Estat Independent.

De totes elles podem extreure un fet comú que és el d’organització. Podríem dir que l’Estat és una màquina que organitza política, econòmica, territorial i socialment un determinat territori. De totes aquestes definicions la que més es podria apropar a la campanya és la última, la d’Estat sobirà independent.
També dir que els elements constitutius de l’Estat són: Població, Territori i Sobirania. Cadascun d’aquests conceptes amplien el propi significat d’Estat. Dir també que la Generalitat de Catalunya és Estat, és a dir, forma part del conjunt de l’Estat espanyol per que de forma sobirana el poble català així ho va decidir amb l’aprovació de la Constitució de 1978, i que el poble de Catalunya és sobirà respecte de les seves pròpies lleis, com ja s’ha vist, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya van aprovar l’Estatut d’Autonomia de l’any 1979 i de 2006 el qual només afectarà al territori català. Això implica per altra costat que la llei s’ha de moure dins d’un marc (en aquet cas el constitucional) d’actuació en el qual tots i totes hem d’estar d’acord, és per això, que tots aquells àmbits jurídics compartits amb la resta de l’Estat s’han de negociar a les Corts Generals.
Per concloure aquest apartat ens podríem preguntar ¿què busca aquesta campanya si com hem vist la Generalitat és ja Estat (per definicions (1) (2) i (3) i el poble de Catalunya és sobirà de les lleis que imperen en tot el territori en general ( Espanya) i particular (Catalunya)?

Segon concepte, la nació: És un concepte que va començar a ser utilitzat a finals del s. XVIII per a designar a la comunitat humana que forma el sostrat indispensable d’un estat. Aquest concepte, també equívoc, i per tant subjecte a diverses interpretacions, té dues tradicions: una d’origen francès i l’altre d’origen germànic. Val a dir que jo personalment em decanto més per la concepció francesa que diu el següent: la nació està constituïda per tots aquells que manifesten –directa o indirectament- la voluntat de conviure en una mateixa comunitat política, al marge i per sobre de les diferències religioses, culturals, lingüístiques o ètniques. Per a aquesta versió existeix nació quan existeix voluntat compartida per exercir col·lectivament el poder polític. Per aquesta raó, s’afirma que la nació equival a “un plebiscit quotidià” en el que es manifesta la voluntat política dels seus membres, que afirmen sobretot contra la monarquia absoluta: és la nació qui s’aixeca davant el rei absolut (aquesta ultima consideració queda desfasada, ja que la monarquia és parlamentaria i és un òrgan constitucional).

Per altra banda la tradició germànica, diu que la nació té en canvi un fonament substantiu. Inclús sense tenir consciència, els qui participen de determinats fets – llengua ètnia, usos jurídics, folklore, cultura, mitologia històrica i inclús un caràcter o temperament singular- constituiran una nació, per que aquests elements objectius són l’expressió d’un “esperit o ànima col·lectiva” .

Aquesta és la definició que més agrada als nacionalistes. Ells no volen saber res de la voluntat de viure i conviure de la majoria dels ciutadans, de l’enteniment, de la interrelació i el diàleg com a font de progrés. El seu punt de referència són els fets d’identitat. Per això després escoltem que els immigrants no poden votar ( malgrat treballar, pagar impostos, cuidar els nostres avis, etc.) per que no tenen aquest “esperit que segons ells sí tenen però que ningú veu”. Això és lògica i la resta són tonteries! (ironia).

El tercer concepte és el de sobirania: De forma resumida és la capacitat exclusiva de prendre decisions vinculants per a aquesta població i en el marc d’aquell territori. Des del segle XVIII, aquesta aptitud rep el nom de sobirania. Com ja hem dit abans, els i les catalanes ja són sobirans, van votar la constitució (norma de normes) l’any 1978 i el seu propi Estatut l’any 1979 i ho han tornat a fer el 2006. Per tant que volen dir amb que no són nacionalistes sinó que són sobiranistes? Els ciutadans de Catalunya ja ho són! Amb el seu vot directe a les eleccions i a les consultes populars (referèndum) i amb el vot delegat en els diputats i diputades del parlament voten independentment les seves pròpies lleis, les quals no poden anar en contra de la constitució que prèviament ja havien aprovat juntament amb la resta de ciutadans espanyols.

Per tant, no té cap mena de sentit aquesta campanya titulada “Jo també vull un estat propi”, simplement respon als interessos nacionalistes excloents, busca la crispació, donar raons als nacionalistes espanyols a treure l’altre discurs excloent, i per últim com hem vist no millora la situació actual, per que ja som una nació "cultural" dintre d’una nació "cívica", la nostra institució, la Generalitat, ja és Estat per que forma part del conjunt de l’Estat espanyol i per últim som sobirans per que decidim de forma delegada o directe les nostres lleis.

David Gutiérrez.

(*) Informació extreta del llibre “Introducció a la Ciència Política” del actual conseller de justícia Josep Mª Vallès.