Continuació del debat amb Xavier Mir

Pel que veig el meu “recurs literari” no s’ha volgut entendre en els termes que jo vaig exposar l’última vegada. No s’ha volgut entendre malgrat dir que el que volia era que quedes la idea. Alguns comentaristes s’han dedicat a filosofar sobre economia d’empresa en lloc de debatre sobre la idea que jo exposava, com diria Einstein “Que el árbol no nos impida ver el bosque”, doncs bé, alguns han optat per veure només l’arbre.

Es clar que estic d’acord amb tu que Catalunya té personalitat pròpia i diferenciada de la resta d’Espanya (jo he inclòs aquí la paraula “resta”), però no és ni més ni menys, per exemple, que la personalitat pròpia i diferenciada que té València (cosa que els nacionalistes negueu amb rotunditat) amb Catalunya o la resta d’Espanya, per tant fins a quin punt això recolza la teva visó? Continuo dient que Espanya (nació cívica, segons la tradició francesa) o l’Estat espanyol és la suma de tots els pobles i el més important de tots els ciutadans, que lliurement volen viure i conviure. Només una minoria no vol això. Una minoria que fa molt soroll, que crida molt, que amenaça constantment, que crema banderes i que vol imposar la serva particular manera de veure el món. Som productius, això és innegable, però encara ho som més si treballem junts gallecs, andalusos, murcians, madrilenys, catalans etc. Torno a dir que la platja és la suma de tots els granets de sorra. La cooperació i la convivència a gran escala s’ha de fer amb unes regles del joc establertes i reconegudes, que en el nostre cas ja les tenim.

Totalment d’acord amb que la tradició federalista a Espanya ha estat per l’aportació que hi ha fet Catalunya, per tant, com a català considero que és el federalisme el camí a seguir, no el nacionalisme (defensat sempre per la dreta), ni ara l’anomenat sobiranisme o l’independentisme. Tu et fixes en la Primera República, jo prefereixo la Segona, qüestió de gustos.
Dius: ”veus que els representats polítics catalans tinguin el dret d’expressar-se en la seva llengua al Congrés com els castellans ho poden fer? La primera observació que vull fer-te és que ja es comença a veure que l’objectiu del sobiranisme continua sent el fet diferencial, al igual que el nacionalisme. La segona observació, és que jo també estic a favor de que es puguin parlar les diferents llengües cooficials de l’estat a la màxima institució de representació dels ciutadans, però el que també reconec es que la despesa que això suposaria a les arques de l’Estat seria important, cal pensar que la despesa en qüestions de traductors al parlament de la UE és d’1/3 del pressupost total. Saps quantes polítiques socials es podrien arribar a desenvolupar amb aquests diners? A Europa és encara d’alguna manera inevitable aquesta despesa, però a Espanya si que és evitable perquè tenim la sort de que el castellà (en aquest cas el podríem inclús considerar una eina de comunicació) ens és comú a tots i a totes. Per tant jo donaria el dret als diputats i diputades a expressar-se en la llengua que cadascú volgués però apel·laria a la cortesia a no fer-ho en la mesura del possible. La pregunta aquí és obvia, estaries d’acord en que al parlament de Catalunya es pogués parlar el castellà?

Vull tornar-te a recordar que la sobirania no la tenen les coses, sinó les persones, és a dir, la sobirania no la té Espanya sinó el conjunt dels espanyols, nosaltres inclosos. Catalunya és sobirana respecte a les seves pròpies lleis, al parlament de Catalunya s’aproven constantment lleis que només afecten a Catalunya. El referendum va ser votat només pel poble de Catalunya, i el resultat ja el saps.

Respecte al dret d’autodeterminació et passo el següent paràgraf per a la teva reflexió:

El principio (no derecho) de autodeterminación o de libre determinación se enuncia en la Carta de las Naciones Unidas de 1945 al establecer como propósito de la organización "fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos". La libre determinación de los pueblos elevada ya a la categoría de derecho aparece en 1960, en la resolución 1514 (XV) de la Asamblea de las Naciones Unidas, conocida como la "carta magna de la descolonización". El Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos de 1966 lo recogerá también en su artículo 1º: "todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural". Finalmente, la resolución 2.625 (XXV) de 1970, declaración sobre los principios de Derecho Internacional referentes a las relaciones de amistad y a la cooperación entre los Estados, desarrollando las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas, dispone que "el establecimiento de un Estado soberano e independiente, la libre asociación o integración con un Estado independiente o la adquisición de cualquier otra condición política libremente decidida por un pueblo constituyen formas del ejercicio del derecho de libre determinación". Además, precisa que todo Estado tiene el deber de promover la aplicación del principio de libre determinación, con el fin de "poner fin rápidamente al colonialismo, teniendo debidamente en cuenta que el sometimiento de los pueblos a la subyugación, dominación y explotación extranjeras constituye una violación del principio". Se añade también lo siguiente: "ninguna de las disposiciones de los párrafos anteriores se entenderá en el sentido de que autoriza o fomenta cualquier acción encaminada a quebrantar o menoscabar, total o parcialmente, la integridad territorial de Estados soberanos e independientes que se conduzcan de conformidad con el principio de la igualdad de derechos y de la libre determinación de los pueblos antes descrito y estén, por tanto, dotados de un Gobierno que represente a la totalidad del pueblo perteneciente al territorio, sin distinción por motivos de raza, credo o color".

Per últim la teva resposta a la pregunta que et vaig fer és NO, la qual reflecteix que la raó no és per qüestions de tenir un Estat, perquè el cas era que la Generalitat tingués totes les competències, al igual que un Estat, la única cosa es que formaria part d’Espanya, una nació que en aquest exemple tindria dos Estats. L’objectiu és simplement l’independentisme, ara sota el nom de soberanisme en lloc del tradicional nacionalisme. La campanya continua sent la mateixa que la que persegueixen els partits nacionalistes, "se mire por donde ser mire", aquesta campanya no millora la situació anterior.